dimecres, 12 de març de 2014

NO ERA L'HORA

                   RELAT DEDICAT ALS AMICS QUE HAN ESTAT AL MEU COSTAT DURANT
                            AQUESTS DIES D'INACTIVITAT FORÇADA I GENS DESITJADA.
                       ---------------------------------------------------------------------------------

               Si estàs físicament be, en plena forma, i no tens cap símtoma de res. I en un examen mèdic rutinari. Et diuen que tens  Càncer, i del dolent. Lo primer que et passa per el cap. Es que es un error, i a tu això no et pot estar passant.
               Però  SÍ.  Una segona prova, biòpsia inclosa certifica el resultat. Caldrà passar per el quiròfan lo més ràpid possible.
               Tot i que pot semblar estrany. Tinc que dir que moralment no me enfonsats en cap moment, i fins i tot he seguit conservant el sentit de l'humor.  La única explicació raonable per aquest estat d'ànim. Es que potser el cervell, retingui situacions semblants viscudes amb anterioritat, i respongui amb coneixement de causa, minimitzant l'impacta emocional.
               Recordo un cas que potser en el seu moment et passa desapercebut. Però fent memòria, te n'adones que en aquella ocasió. La Mort va estar apunt de trucar-te a la porta....
               Circulàvem amb cotxe amb la colla de muntanya, per anar a fer la Ruta del Riu Glorieta. Quan en un tram de carretera, vaig accelerar per fer un avançament.  I la Isabel em diu : "No cal que el passis, total tenim que desviar-nos pasada la propera corba "... En aquestes que del revolt va sortir un cotxe descontrolat, que va impactar contra el vehicle que no havia adelantat.  Per desgràcia el conductor d'aquell auto, va perdre la vida al meu costat. Uns segons i uns pocs metres em van mantenir viu.
                Posats a muntanya,  en més d'una ocasió ha vist clarament les  Orelles al Llop.  En recordo una en especial, en la que de de un primer moment la cosa ja pintava malament.
                Monistrol.  Es un divendres de primers de març de 1.996.  Tinc previst sortir cap a Boí per ascendir en solitari la Punta Alta de 3.014 metres, i baixar per Comalesbienes.
               La feina ma retardat l'hora de sortida, i perteixo més tar de lo previst. Quan passo per Barruera, son ja les, 10 de la nit. Entre el dia de feina, i les hores de conduir porto un bon tute, i decideixo aturar la furgoneta per sopar i dormir.
               Dissabte;  Avui soc jo el culpable de que la cosa comenci malament. He dormit més del compte, i ja posats aprofito per esmorzar en el poble.  Llògicament emprenc la ruta més tard. I per si fos poc, passat el Balneari de Boí, una esllavissada barra el pas, i no em deixa arribar a la presa de Cavallers. Tinc que deixar la furgo, i seguir a peu, fent molt més llarg el trajecte.  Total que arribo al Refugi Ventosa i Calvell passada la, 1 del migdia. Si no fos per que el camí fins el cim de la Punta Alta ja el conec, doncs hi pujara el, 18 d'agost de 1.995 amb el meu fill Alexis ( El seu 1er. Tres Mil ).  Sagú que hagués avortat l'ascensió.
               El fet d'anar fora d'hora, trobar alguna congesta de neu, i la llargada extra de camí, comença a minvar l'estat d'ànim i la pujada es fa feixuga. Quan corono el cim, son les, 4'30 tocades. Un autèntic despropòsit !!.. Sa fet molt tard, i ja pendent de l'horari, em llenço costa enllà en direcció als Llacs de Comalesbienes. A la sortida d'aquest, encaro la baixada del barranc. La presa em fa estar menys atent, i succeeix lo inesperat.  Al xafar una llosa, aquesta bascula i m'atrapa el peu. De cop estic assegut al terra mig estabornit, i amb la cama apressada per un munt de rocs, i pressionada per una llastra que a lliscat fins a fer tope amb la cuixa.  La cosa es seriosa. Sento dolor a la tíbia i al turmell. I a la part interior del fèmur, noto com alguna cosa calenta regalima cap el genoll, signe enequívoc de que estic sagnant. 
              Amb tota precaució i procurant que la llastra no m'esmicoli la cama, vaig traient pedruscalls per a alliberar el peu. La feina comporta força estona, poc a poc faig espai per mourem. Per sort no tinc res trencat, però si una bona nafra i un llarg tall que encara deixa escapar quelcom de sang. Comprimeixo la ferida, i dificultosament emprenc la davallada. 
              La nit cau i la visió comença a ser dificultosa. Estic esgotat i faltat de forçes. No es qüestióde jugar-se-la. Busco un lloc arrecerat, trec un plàstic de la motxilla i munto un aixopluc. Un cul d'espetec i uns ganyips de fruits secs son el meu sopar. El dolor s'intensifica. Prenc un Nolotil i em disposo a descansar. 
             Merda....!!  El fred em sostreu del son, i per si fora poc està caient aigua neu. Em sento vençut i tinc esgarrifanses.  Miro l'hora. Son les  3'10  de la matinada. Com un autòmata, da la tapa de la motxilla trec una mini llanterna i una llibreta. En ella porto una foto de la familia i una estampa de la Verge de Montserrat.
            Encara ara no se perquè, però instintivament escric :  """  Cims del meu cor i Cim de la meva vida, Quan lluny esteu ja d'aquí. Fugiu de mi quan jo m'inclino cap a la terra a la que em tindré que unir  """.
           Tanco la llum. M'arrauleixo amb la manta tèrmica com si fos una patata al caliu, i entre lleus tremolos m'abandono a un relatiu benestar que m'omple. Les perpelles es tornant atencar i caic en un incert son. 
           Però al igual que en aquesta darrera ocasió. Aquella tampoc va ser la meva hora. Passada la nit, i en un renascut estat de joia, veig sorgir les primeres llums de l'alba. Em torno a dopar amb un nou calmant, i encara dolorit m'incorporo per completar la baixada fins a la Presa de Cavallers. 
          Un bon samarità m'explica que la pista je està neta, i condicionat pel meu llastimós aspecte, no es fa pregar i em baixa amb cotxe fins a la furgoneta.
          Al igual que aquella nit del 1.996. Ara també he passat per un moment complicat. Però desprès de la intervenció. Puc dir que soc un afortunat. El Càcer es va quedar en el cubell de les deixalles del quiròfan. I aquesta nova, AVENTURA. També a tingut un final feliç.                            

                                                                                                                             Q U I M

                  
                       -----MOLTES GRÀCIES A TOTS ELS QUE MEU FET COSTAT-----
              

4 comentaris:

  1. Un relat molt ben ressenyat. Cuidat NANO..
    Doctor, 33

    ResponSuprimeix
  2. Captivadora i a l'hora colpidora història de la que me n'alegro que tingui un bon final. Enhorabona Campió
    Vampirella

    ResponSuprimeix
  3. Ja trobava estrany que no pessessiu cap excursió. Després de llegir l'escrit. Nomes puc dir que m'alegro que estuguis bé, i de que tot hagi sortit perfete.Endavant i força Kim.
    Josephus

    ResponSuprimeix
  4. La gent de muntanya sou forts com la mateixa roca. Felicitats i que et recuperes rapit
    - Norbert Ponts -

    ResponSuprimeix